Fa una mica de mandra haver de tornar a explicar per què els mitjans de comunicació són una trituradora, però ja hi som. És pesat perquè vam passar una dècada llarga amb uns quants col·legues arrossegant una associació periodística per tot Catalunya sense que ningú ens fotés massa cas. És ben cert que era una associació sense ànim de lucre amb totes les lletres, vull dir, voluntarista i paupèrrima, literalment, que va rebre amb prou feines unes poques subvencions mentre altres s’embutxacaven morterades per mantenir viva l’explotació salvatge i el nepotisme. Nosaltres almenys ens autoexplotàvem! Deixeu-me fer una mica el ploricó, del nostre alegre fracàs, no perquè cregui que ens mereixíem millor sort, sinó per explicar com és avui viure del periodisme.
No vam encertar ni amb el nom de l’entitat, així de cru, vam cometre (segur!) moltíssims errors (que pagàvem amb els estalvis com qui gasta quatre duros en un vici personal) i vam tancar-nos força portes durant anys. Ens vam disfressar de superherois el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa davant les grans redaccions, esperant amb ingenuïtat que els periodistes indoor sortissin a respirar aire fresc; vam publicar fanzins, vam engegar deriva, una revista digital de la qual només queda la Wayback Machine d’Archive.org, vam muntar festivals, gimcanes, cursets, documentals i, fins i tot, exposicions sobre presons oblidades.
Mentre els activistes que han passat de la partitocràcia a les tertúlies, de les tertúlies als pòdcasts i dels pòdcasts al cau negre que és el QAnon Català a X (etiqueta irònica i, d’ara endavant, QC), tenien programa a Mediapro i engegaven un pamflet on només defensen exclusives-en-cursiva i obsessions particulars, nosaltres miràvem (sense massa pretensions, moguts més aviat per una supervivència conscient) d’alliberar el periodisme de les urpes del mitjà. Del mitjà com a aparell, s’entén, que ha ostentat el monopoli de la Veritat (en majúscules) durant un segle i mig, i que s’enfonsa a càmera lenta com un Titanic, amb els llums pampalluguejant, mentre a la coberta toquen els músics, els periodistes, s’entén, la darrera cançoneta sobre la llibertat i la democràcia.
Però som aquí de nou. Així que deixarem escrites algunes idees que a mi em semblen terriblement repetitives, però que cal anar recordant de tant en tant.
El periodisme no són els mitjans: la fal·làcia del quart poder
Sembla una obvietat, però no ho és. El periodisme, quan ha funcionat de debò (i ha funcionat moltes vegades), ha estat una disciplina de caràcter simbòlic que ajuda les comunitats a narrar-se per entendre el món en comú i, per tant, per mirar de canviar-lo. El que passa és que el periodisme com a activitat intel·lectual, pràcticament des del seu naixement, va ser segrestat per una cosa moderna que es diu “mitjà de comunicació” (premsa, indústria), per la necessitat de les elits d’instaurar àmbits d’hegemonia discursiva (i gestionar el poder o les molles del poder, segons es miri), com ens va explicar molt bé Gramsci.
Els mitjans són When Capital Meets Journalism.
Hi va haver un moment en què les classes populars (autoorganitzades, no adoctrinades dins cap organització estalinista) van tenir la iniciativa de fer un When Anarchism/Communism Meets Journalism. A la llarga, però, se n’han sortit patxim (amb algunes excepcions). A Catalunya, sap greu dir-ho, gairebé no ens han deixat fer periodisme (ni dins ni fora dels mitjans) des d’abans de la Guerra Civil, encara menys en català, per la repressió de l’Estat. Per això, també, vam fer el Primer d’Octubre.
I, per tant, quan Balzac exclama a Monographie de la presse parisienne, a mitjan segle XIX, que la premsa és el quart poder, ho diu amb tot el menyspreu. Les coses com són. El mitjà de comunicació (la premsa, la indústria) no es va crear per fiscalitzar els altres poders, sinó per mantenir-los, diu Balzac. Alguns van aconseguir desmuntar-lo, peça a peça, i reinventar-lo, però són els que menys.
El mitjà de comunicació (la premsa, la indústria) no es va crear per fiscalitzar els altres poders, sinó per mantenir-los, diu Balzac. Alguns van aconseguir desmuntar-lo, peça a peça, i reinventar-lo, però són els que menys
D’aquí venen les batalles sagnants sobre publicitat institucional i subvencions, i tota la resta de perversions del “sistema”, que van molt més enllà dels calés públics rebuts classificats en un rànquing, i que tenen més a veure amb els dinars en reservats, els jocs maquiavèlics, els favors creuats, les famílies oligarques de sempre i tota la pesca.
I aquest és l’engany, la meravellosa campanya de màrqueting, estimada canalla, que encara ara hem de sentir com una matraca dels qui dirigeixen els grans mitjans, dels qui volen fundar nous-vells mitjans i dels qui diuen que són una alternativa als mitjans, tot i que només en cobegen el poder: “Els mitjans són el quart poder!”. Com si no fes molta vergonya…
Així que Balzac va preguntar-se: qui vigilarà, doncs, el quart poder? El periodisme, esclar. Però potser la funció del periodisme és quelcom una mica més humil (o no) que tot això: és ajudar la gent a emparaular la intempèrie perquè aprenguem a travessar-la, a divertir-nos-hi, a fer-la casa. La funció del periodisme és ser un contrapoder, no un poder. Sense periodisme no hi ha democràcia, ens diuen, efectivament, però podrien dir que sense la majoria dels mitjans no hi ha aquesta tirania ronyosa que patim.
Els periodistes tampoc no són els mitjans: una història de terror
Aquesta és una història de terror de les bones. Té misteri, suspens, violència, sexe, misèries, corrupció i xarxes clientelars… Ah, alerta! S’ha cantat “xarxes clientelars”, la droga dura que tant enganxa a l’extrema dreta, al nacionalpopulisme (de dretes i d’esquerres), al tecnocapitalisme (o anarcocapitalisme o tecnofeixisme), al nacionalisme banal espanyol (estructural, sistèmic, orgànic, les clavegueres), als conspiranoics i als negacionistes, als antiwoke, als conservadors, als racistes, sexistes i transfòbics, als antiprogressistes, als reaccionaris, a les monges i als capellans, i als carques amb perfil a xarxes i tractament psicoterapèutic a casa, als ressentits, què sé jo!
És una història de terror, us ho prometo, però ens cal abandonar la superficialitat grollera amb què alguns intenten manipular-nos a l’altra banda del mirall negre si volem fer alguna cosa més que queixar-nos, enfadar-nos molt i deixar de respirar.
El més important que heu de saber és que els periodistes tampoc no són els mitjans de comunicació. Ahà! Una altra obvietat, ho sé!
El sou mitjà d’un periodista a Catalunya és d’uns 21.000 euros bruts l’any aproximadament, que són uns 1.400 euros nets al mes amb les 14 pagues prorratejades (o com dissimular la misèria).
L’altra cosa que heu de saber és que, després de deu anys, la majoria dels periodistes astuts que estudien Teoria i Pràctica de l’Astúcia a la Facultat de Periodisme Astut, parafrasejant L’escurçó negre, no treballen de periodistes, sinó en gabinets de comunicació.
L’altra cosa que heu de saber és que la majoria de supervivents que encara treballen de periodistes o són falsos autònoms que s’enduen fins a l’última engruna o no estan en la categoria laboral que els correspon, de vegades ni tan sols en el conveni col·lectiu que els correspon, i que ningú no denuncia res perquè tothom està massa acollonit per alçar la veu, i perquè després de crisis econòmiques i pandèmiques ni tan sols hi ha sindicats que no siguin una extensió septuagenària dels col·legis professionals, que són la patronal, perquè ens entenguem.
L’altra cosa que heu de saber és que, a banda del classisme partidista que domina les altes esferes del quart poder, hi ha un masclisme galopant que fa que les dones anem sovint a treballar intimidades, agredides i assenyalades, en públic i en privat.
Imagineu ja quin és l’ambient irrespirable d’alguna d’aquestes redaccions?
El sou mitjà d’un periodista a Catalunya és d’uns 21.000 euros bruts l’any aproximadament, que són uns 1.400 euros nets al mes amb les 14 pagues prorratejades (o com dissimular la misèria)
Quan saps tot això, quan ho has patit o ho pateixes, igual que quan saps com funciona un hospital com a infraestructura sanitària (que no de salut) o com quan saps com funciona el tercer sector com a succedani comunitari (que no com a acció social) o com quan saps com funciona la universitat com a expenedora de títols (que no com a lloc de coneixement), tots aquests insults sobre “periodistes-subvencionats que treballen en mitjans-subvencionats” fan una mica de pena… Penses de qui els diu: “Aquest paio és un desgraciat o no ha trepitjat una redacció en sa puta vida!”
El que hi ha a la base de la majoria de les redaccions són dues espècies ben diferenciades:
- Els “periodistes-manyacs” (aquí és on jo vaig exercir, digue-m’ho amb dignitat), que han après a viure atemorits la seva majoria silenciosa en una redacció sense finestres, i que els mitjans es cruspeixen com ens mengem gyozes en un bufet asiàtic (rotació-rotació-rotació, vagin passant!), com el peó d’una cadena de muntatge o d’una fàbrica de conserves;
- i els “periodistes-llepes” (menys, però més visibles), que han assimilat l’autocensura com l’aire que respiren, que es creuen importants perquè l’assessor de comunicació del polític-que-va-anar-a-la-presó/l’exili-o-va-promoure/ometre-el-155 els dicta els inputs per Whatsapp i que s’empassen convençuts els informes de màrqueting, com si els llegissin milers de lectors de carn i ossos, i no crawlers d’IA pul·lulant per les URL.
Tertulians i mercenaris, els cadellets inflats de vanitat
En aquesta terrible cadena tròfica també trobareu les plomes que escriuen columnes d’opinió política (que no d’anàlisi!) i ressenyes de consum (que no crítiques!), els que participen en el circuit de les tertulietes (que no debats d’experts!), els passavolants, els cadellets inflats de vanitat.
Apareixen del no-res, com si algú hagués deixat una poma mossegada sobre una roca polsegosa de Mart, i tothom els mira amb suspicàcia perquè sempre-SEMPRE arriben recomanats per algun polític o lobbista que ha trucat al “periodista-llepa(ascendit)”, el que duu el diagrama de quadrants de la ideologia dels tertulianets (és una cosa de veure!), per poder intoxicar l’opinió pública.
Així que… aneu amb compte! No us cregueu mai qui us digui que treballa en un mitjà (o en diversos mitjans, tal com gira el món) de qui no hàgiu llegit o vist o sentit un reportatge ben fet (com a mínim tres fonts entrevistades dins el text i un “Ve, vívelo, cúentalo”, com deia en Gabo, com una casa de pagès).
Aquests oportunistes de pa sucat amb oli no són periodistes; són mercenaris (o, per maquillar-ho, “articulistes”, l’eufemisme reglamentari), encara que es vesteixin de la Moreneta. Això, cal saber-ho també, passa des de temps immemorials, tant és el govern que mani. Quan un d’aquests tertulianets tan lliurepensadors es queixi que el cancel·len i ha de crear (ai las!) un blog de micromecenatge, pregunteu-vos a qui de dalt havien agradat abans per ser on eren. És només que el magma viscós de les altes esferes s’ha desplaçat.
Quan un d’aquests tertulianets tan lliurepensadors es queixi que el cancel·len o el silencien i ha de crear (ai las!) un blog de micromecenatge, pregunteu-vos a qui de dalt havien agradat abans per ser on eren
Recordeu aquella pel·li de Los Lunes al Sol? Una fantasia en comparació al que es viu a les redaccions dels mitjans (si encara en queda alguna més o menys dotada). En aquestes condicions és impossible conservar molt de temps la vocació, l’esperit, l’ànima…
Així que, quan us demaneu per què els “periodistes-manyacs” (sisplau, abraceu-los ben fort, en lloc de linxar-los, si algun cop us els creueu pel carrer, que bona falta els fa) i els “periodistes-llepes” no investiguen les xarxes clientelars, penseu que viuen amb una alienació tan bèstia que no saben ni cordar-se la camisa o que estan massa cofois que el sotsdirector de torn els hagi escollit per representar no sé quin partit o empresa o lobby, tentacle últim, efectivament, de les xarxes clientelars.
Encara que volguessin ser uns torracollons (alguns ho són), encara que obrissin una escletxa amb tossuderia, a pic i pala, a pic i pala (alguns ho fan), seria molt difícil que tots sols construïssin un contrapoder dins del quart poder, m’explico prou?
Als marges curulls de merda hi neixen els monstres
I ara, la segona part de la història de terror, la dels ensurts i els monstres. Els pseudomitjans, els protomitjans, els inframitjans, els mitjans-no-subvencionats: quan tot és periodisme, res no és periodisme. Precaució, amic conductor, perquè si el d’abans era un femer, el que ve encara és pitjor.
En aquests marges, proliferen individus molt foscos, amb interessos molt foscos i diners encara més foscos, a vegades tan foscos com els dels mitjans. D’aquests calés en sabem ben poca cosa, perquè no surten ni als portals opacs de dades obertes.
En aquests marges, hi ha empresaris (i polítics professionals) a l’atur, en prejubilació en diferit o en condicions de vulnerabilitat extrema que cada matí es veuen obligats a agafar el transport públic com la resta de mortals, que saben molt bé com es maneguen i dilapiden els diners (principalment, dels altres) i troben molt a faltar la feina d’escanyapobres.
En aquests marges, proliferen individus molt foscos, amb interessos molt foscos i diners encara més foscos, a vegades tan foscos com els dels mitjans. D’aquests calés en sabem ben poca cosa, perquè no surten ni als portals opacs de dades obertes
Aquests empresaris (i polítics professionals) de capa caiguda, que han perdut pel camí del postprocés privilegis i prebendes, moguts pel ressentiment i l’ambició desclassada, venen a dir-nos, ara, que ells són l’alternativa al periodisme (i a la política), o sigui, a la corrupció dels mitjans (i del poder), perquè tant se val una cosa que l’altra, i embolica que fa fort, a veure si en aquest aiguabarreig tenen un cop de sort que els permeti recuperar (o continuar remenant la cua en) el circuit de reconeixement, invitacions selectes i litúrgies socials de les altes esferes que, pel que es veu, enyoren amb una intensitat reveladora.
Tant ho enyoren que esperonen (i alimenten) trols arribistes del QC, encantats de viure dels padrins i de la claca dels acòlits (eco buit de les xarxes), que tenen la barra de presentar el seu nyap de l’última fornada com si fos una iniciativa ciutadana (que n’hi ha, i molt lloables, i cal destriar entre tantes caguerades) contra el “sistema”. Tot plegat fa riure, si no fes plorar! Ai, les xarxes clientelars, quantes festes perdudes a Luz de Gas…
Recordeu! No són una alternativa, són el símptoma més clar de tota aquesta podridura.
Aquesta gent continua repetint els mateixos arguments confusos i arnats sobre la Veritat (en majúscules), sobre la veracitat, la neutralitat, l’objectivitat, els fets, les dades, la democràcia, el quart poder, la fiscalització dels “nostres” diners… en vídeos, posts, pòdcasts, Substack, manifestos (per nodrir una bona llista de distribució amb els nostres mails), de vegades en columnes, tant se val!
I, atenció, ho fan ara. Un segle i mig més tard que Balzac. Gairebé un segle més tard que Camus exigís lucidesa. Cinquanta anys més tard que la Constitució (que ens vam donar, sí, no?) garantís el dret a la informació. Quinze anys més tard de Ramonet i el seu periodisme ciutadà. Deu anys més tard que Cagé intentés salvar els mobles dels mitjans. Però ep, no siguem malpensats: a aquesta humil experta només li fa la sensació (sospita, intueix, gairebé diria) que el seu oportunisme arriba amb un lleuger i imperceptible retard.
Al final, molt al final, descobrim que, en realitat, l’objectiu és el mateix que tenen la majoria dels mitjans (la premsa, la indústria): manipular el discurs públic i aconseguir que pensem que ells sí que s’ho mereixen, que els diners han d’anar on ells volen, és a dir, a ells.
Una idea magnífica i molta esperança
Malgrat aquest panorama esfereïdor, m’agrada dir als alumnes que el periodisme és una feina meravellosa que ajuda la gent a entendre’s millor, a convocar les veritats de tothom i posar-les en comú. I potser un dia algun d’ells tindrà una idea magnífica (millor que la nostra, segur!) per alliberar el periodisme del segrest del mitjà i que no ens facin tanta por els seus monstres.
Els reconeixereu, a aquests periodistes, perquè van a cara descoberta, amb ràbia i alegria, perquè posen el cos, impertinents i rebels, per l’ètica i l’honestedat. No necessiten més cinisme ni més lliçons de moralitat, sinó molta esperança.
Ben aviat, mirarem d’ampliar el que és i no és periodisme.