Amb la promesa aparentment modesta d’ordenar dades públiques i convertir la transparència en un gest quotidià, el Menjòmetre va néixer com un cercador ‘open-source’ de subvencions i contractes. Tres dies després, va fer un gir per respondre a una agenda interessada. Ara, el projecte aprofita la indignació dels “ciutadans catalans fastiguejats” per la burocràcia i la converteix en una batalla cultural contra els “‘opinion leaders’ subvencionats”.
Aquest article no qüestiona el dret a la transparència ni el valor de les dades obertes (un dret reconegut en marcs com les polítiques d’open data europees), sinó el procés de politització discursiva d’una eina que es ven com a neutral. És a dir, l’objectiu és analitzar com el Menjòmetre opera com a dispositiu retòric: què diu, com ho diu, amb quins marcs i en quin ecosistema comunicatiu s’inscriu.
De l’“observatori independent” al manifest apocalíptic
El llançament del Menjòmetre es va fer amb un registre gairebé asèptic: indexar i visualitzar dades que ja són públiques de fonts oficials (RAISC, BDNS, contractació pública) amb un programari de codi obert i la promesa de transparència. A la pàgina legal es presenta com un “observatori independent”.
De seguida, la xarxa digital catalana va començar a reaccionar a la iniciativa. En menys de vint-i-quatre hores, el compte del Menjòmetre a X sumava prop de vuit mil seguidors i més d’un milió d’impressions, mentre el perfil sintètic Guillem Dels Comptesclars (@Comptesclares), aliat explícit del projecte, en sumava uns sis mil.
L’èxit no és cap casualitat: demostra que la gent està farta de l’opacitat de l’administració. El ciutadà que paga la quota d’autònoms o que veu com li retallen la nòmina té tot el dret del món a exigir transparència, i l’allau de seguidors reflecteix una necessitat que les institucions fa massa anys que ignoren. Aquest malestar mereix respecte i atenció, no demagògia.
És així com l’endemà apareixien les primeres crítiques: la sospita de biaixos no declarats, el risc d’alimentar narratives de la dreta populista i les advertències sobre la manca de context i els efectes que pot tenir escorcollar subvencions sense matisos. La resposta del Menjòmetre va ser oblidar la tècnica i atrinxerar-se en la moralina. Amb la típica estratègia de posar-se la bena abans de la ferida, es va vestir de víctima i va afirmar que tothom que qüestiona l’eina aplica una “reductio ad extrema-dretae”.
El manifest que els promotors van publicar a X ja no és un simple avís metodològic, sinó una crida a la “guerra” cultural contra un ecosistema d’opinadors “subvencionats” i el “silenci obscè” dels mitjans. En tres dies, el relat va passar de “projecte open data” a “bombardeig contra el monopoli de la realitat”, en paraules del mateix entorn de Segell Fosc, que promociona la iniciativa.
Segell Fosc: predicar transparència des de l’ombra
Ara com ara, l’origen de Segell Fosc i qui hi ha rere el Menjòmetre estan deliberadament velats. El web juga amb l’anonimat (i el rol dels alertadors que busquen protegir-se) i cau, de bon principi, en una paradoxa: demana transparència des de la més absoluta opacitat. L’avís legal insisteix que és un projecte sense ànim de lucre creat “al 100% amb IA” amb instruccions de Segell Fosc i dades a GitHub. Com si la simbiosi entre robots d’IA i codi obert pogués garantir una neutralitat que, per definició, és impossible…
En termes metodològics, el web diu que s’inspira en subvencions.cat i contractes.cat, de l’enginyer Gerard Giménez Adsuar, que fa anys que fiscalitza la tasca pública a Catalunya i va saludar la iniciativa per distanciar-se’n després. La referència configura una genealogia clara: el Menjòmetre busca emmarcar-se en una tradició de control de la despesa pública per guanyar ascendència, però hi suma un biaix retòric encobert que contradiu la seva pretensió tècnica.
L’ecosistema que amplifica, en les primeres hores, el projecte és relativament acotat i coherent. El crític gastronòmic Miquel Bonet (@MiquelBonet_), que ha publicat el llibre Fricandónation amb Segell Fosc a l’editorial Grup 62 (Destino), el propietari majoritari de la qual és Grupo Planeta, d’improbable genètica antisistema, el presenta com una plataforma que “ha tocat os”. Eric Herrera (@erichpunti), fundador de l’Institut Ostrom, que es defineix com “el think tank liberal de Catalunya”, afirma que és una eina ciutadana “per fiscalitzar el poder”. I el CADCI, associació que pren el nom de l’històric sindicat obrerista i independentista, però que ara es dedica a la defensa del comerç català, el situa en una narrativa d’“espoli de subvencions” en clau sobiranista.
No hi ha, en la documentació publicada, cap vincle formal amb un partit concret, però l’espai discursiu que l’amplifica és clar: catalanisme regeneracionista liberal, crítica sense alternativa a la partitocràcia catalana i nacionalisme econòmic amb estètica tecnocràtica.
Nacionalisme de caixa o faixa: el mite dels “nostres” diners
Si ens fixem en el manifest, el Menjòmetre es construeix sobre un ús intensiu d’articles possessius: “el nostre país”, “les nostres fronteres”, “la cosa pública del nostre país”. Aquesta retòrica insistent al voltant del “nostre” no és merament estilística: delimita un subjecte col·lectiu (“ciutadans catalans fastiguejats”) i, de retruc, marca els límits del nosaltres.
L’oposició central és clara:
- contribuents legítims = catalans honestos que “sustenten el país”;
- menjadores parasitàries = entitats subvencionades que dilapiden recursos “nostres”.
El fragment sobre Guatemala és paradigmàtic:
“No és el mateix subvencionar projectes d’acció exterior a Guatemala que subvencionar recerca científica a casa nostra. Tan [sic] una com l’altra poden ser legítimes, però és evident que les dues no rendeixen igual en quant [sic] a la contribució de la millora de les classes mitjanes i treballadores que són les que sustenten el país”
Això no és una anàlisi estricta de cost-benefici; és nacional-keynesianisme: fa una defensa de l’Estat del benestar, però la condiciona només als de “casa nostra”. En concret, a les classes mitjanes, el cor del ressentiment petitburgès que alimenta moviments alt-right arreu del món. Així, els promotors del web aprofiten aquest descontentament per atiar la confrontació amb els de baix. L’anunci, al mateix manifest, d’un futur “comedometro” per a l’Estat espanyol confirma aquesta lògica: la fiscalització sempre es nacionalitza i reforça un esquema de nosaltres contra ells.
És ben cert que el Menjòmetre connecta amb la preocupació de qualsevol bon ciutadà per saber on van els impostos. Tanmateix, el debat no és si hem de fiscalitzar el poder (és evident que sí), sinó des de quina trinxera es fa, ara, aquesta denúncia.
La pregunta de fons resulta aleshores incòmoda: si les dades són públiques i els contribuents són, en principi, tota la ciutadania que viu i treballa a Catalunya, per què la narrativa de la transparència ha de ser necessàriament “nostra” i no simplement pública?
Quan les dades parlen soles: l’art de fer-les dir el que un vol
Formalment, a més, el Menjòmetre no es limita a oferir i visualitzar amb honradesa fitxers CSV de bases de dades. Proposa un índex algorítmic que titlla les ajudes a entitats de “menjadores” i n’avalua la impudícia, amb paràmetres que imiten el funcionament de les agències de ràting. Aquesta capa extra no és ni neutral ni objectiva (no ho és mai), malgrat que es presenti com a tal: selecciona, agrupa i jerarquitza. Lluny d’admetre-ho, s’adopta una retòrica quasi religiosa alhora que es defensa l’eina com un dispositiu 100% tècnic per fer creïble la seva autoritat.
De fet, les metàfores, al manifest, són recurrents: “posar llum”, “separar el gra de la palla dels cara-girats”, “fi del monopoli de la realitat”. Les dades deixen de ser informació per convertir-se en llum contra la foscor, en revelació sobre un ecosistema que es presenta com un “cau de guilles”. Una altra frase exemplar és aquesta:
“Criticar que les dades sense context generen foc amic […] és tan pueril com fariseu. […] Sempre millor tenir dades que no tenir-ne.”
Discursivament, el missatge és doble:
- Confia en nosaltres, que t’hem posat les dades a l’abast (tot i que es poden consultar a qualsevol portal públic si es remena prou estona);
- Si t’equivoques interpretant-les, és perquè no has entès el context, que nosaltres ja hem suggerit amb el nostre marc ideològic.
Si assumim que l’objectivitat no existeix (i que no hi hem d’aspirar), en lloc de vendre’ns una il·lusió de neutralitat, el Menjòmetre hauria de jugar amb honestedat i dir clarament des d’on parla. Tanmateix, en lloc de visualitzar les dades perquè tothom hi pugui dir la seva, l’eina funciona com un embut: el disseny imposa un relat implícit que en dificulta una interpretació pròpia.
Tot i que la ciutadania necessita traçabilitat, s’ofereix una Bíblia de les dades amb versets ja subratllats. El codi és open-source, però no cal ser gaire malpensat per intuir que un cop d’ull a la programació podria destapar més d’una sorpresa i no pocs nyaps, sobretot si s’ha cedit tota l’agència a una colla d’IA. L’arquitectura del cercador, en canvi, continua ben arrecerada rere una interfície d’ús que es presenta com a neutral.
No només això. GitHub ha bloquejat el repositori, que retorna un error 404 per a tothom, ha restringit (flagged) el compte i no deixa fer actualitzacions. Probablement, la plataforma ha detectat patrons sospitosos (trànsit massa alt, scraping d’APIs públiques) o ha rebut una queixa per privacitat. Les dades han estat allotjades finalment a GitLab.
El pretès miracle ciutadà i la seva fàbrica d’enemics
Abans d’aplaudir, embadalits, aquest suposat miracle ciutadà i la màgia de les dades, potser caldria mirar des de quina llotja es dirigeix. L’espectacle s’entén millor quan al manifest es denuncia que “els opinion leaders […] canonitzen el discurs i excomulguen la dissidència”. Els promotors del Menjòmetre no s’han topat amb cap sanció o censura (tret del bloqueig a GitHub per mal ús) que els hagi impedit crear el web, però inventen un enemic difús que, segons ells, condiciona el que es pot dir, per col·locar-se en el paper de Sant-Jordi-mata-el-drac. En resum, qui limita l’opinió pública no són unes institucions concretes, sinó la “gramàtica moral del país”.
El moviment retòric té tres passos:
- agrupar qualsevol crítica sota el paraigüa de l’“argument únic” (“El Menjòmetre fa la feina bruta de l’extrema dreta”);
- convertir aquesta acusació en un mecanisme d’excomunió doctrinal;
- i oferir-se com la veu que trenca el suposat “monopoli de la realitat”.
Aquesta jugada, de nou, és la versió local d’un esquema conegut en els discursos alt-right globals: una majoria silenciada per una minoria que dicta què és correcte dir. Rere aquesta façana, el Menjòmetre acaba ocupant (ho vulgui o no) el lloc clàssic del llibertari d’ultradreta: mai no s’hi definirà, però construeix l’adversari com a policia del llenguatge i es reserva la funció de defensar la parla “incòmoda” i desobedient.
El llistat de temes tabú (i l’ordre amb què els presenta) és també revelador: immigració, criminalitat, supervivència de la llengua, habitatge, desnonaments i drets LGTBIQ+. La combinació no és casual; barreja temes identitaris clàssics de la dreta dura amb causes progressistes per presentar-se com a garant del pluralisme, però sempre sota els seus marcs ideològics. No vol obrir un debat cívic seriós, només fer una relectura on tot passa pel filtre d’un “nostre país” amenaçat.
Tanmateix, aquest discurs cau en una gran incoherència. Per una banda, es queixen que les subvencions públiques són “menjadores” que buiden les butxaques dels ciutadans. Però, per l’altra, no volen derrocar el sistema, sinó centralitzar-lo per manar-hi ells. Això, estimats lectors, és neoliberalisme de manual: els impostos són dolents quan els gestionen els enemics ideològics, però necessaris quan els controlen els nostres.
Fal·làcies clàssiques: com ens venen la moto
Si hi apliquem una lupa d’Anàlisi Crítica del Discurs (Fairclough i Wodak; Van Dijk) i fem un petit repàs retòric (Weston), apareix en el manifest i el web un repertori de fal·làcies bastant recurrent.
Se n’ha de parlar clar i sense embuts: l’asfíxia burocràtica, la corrupció, el clientelisme i les portes giratòries que el Menjòmetre posa sobre la taula són xacres que totes les comunitats patim i que s’han d’extirpar d’arrel. Ara bé, precisament per això, la lluita contra aquesta opacitat no es pot permetre dreceres demagògiques que en minvin la credibilitat.
a) Home de palla: l’“argument únic”
En primer lloc, el text insisteix que tots els crítics repeteixen el mateix: que el Menjòmetre “fa la feina bruta de l’extrema dreta”. A partir d’aquí, tot l’argumentari es construeix contra aquesta fórmula. El parany dialèctic funciona sol. Només cal que una veu oficialista s’ofengui a X perquè el projecte validi tota la seva demagògia.
És un home de palla clàssic: es caricaturitza la crítica per evitar-ne el moll de l’os, que és l’ocultació del biaix de programació, de selecció, de framing i de classificació en l’índex algorítmic. En lloc de respondre com s’han triat els indicadors, es fingeix que la crítica només diu: “Sou ultradreta”.
b) Inversió causal: l’extrema dreta com a “efecte” de les menjadores
En segon lloc, el manifest afirma que “l’extrema dreta no creix perquè existeixi el Menjòmetre; creix perquè existeixen les menjadores, el nepotisme, el clientelisme, les portes giratòries”. És una inversió causal que presenta la fiscalització com a pur antídot i es desentén de qualsevol efecte que pugui tenir el dispositiu en la polarització.
Tampoc no aporta dades que vinculin l’augment del vot ultra amb una mala gestió de la despesa pública. En definitiva, és una narrativa moral, no un diagnòstic empíric.
c) Analogia extrema: el violador i la minifaldilla
La comparació amb el violador i la minifaldilla sexualitza el debat i presenta qualsevol crítica al Menjòmetre com una forma de culpabilitzar la víctima. És una analogia deshonesta perquè pressuposa que l’eina és merament descriptiva, quan en realitat no es limita a mostrar dades: les encasella i contribueix a l’estigmatització, tot sota una aparença de pretesa neutralitat.
A més, tanca el debat: si qüestiones l’eina, estàs “culpant la minifaldilla”. És una fal·làcia d’analogia que desplaça la discussió metodològica a un terreny de decència, on discrepar passa a ser sospitós.
d) Fals dilema: dades o “problemes que supuren”
El text planteja un fals dilema: o tenim el Menjòmetre (i, per tant, dades) o condemnem els problemes a “supurar fins que exploten”. No hi ha espai per a altres formes de transparència, altres eines o altres marcs interpretatius. Això fa que qualsevol crítica es percebi com una mostra de complicitat amb el “silenci” del sistema. És la típica fórmula del “o jo o el caos”.
e) Falsa dicotomia demagògica: residències vs. subvencions
Així mateix, al web es recorre a una comparació més aviat perversa: els diners destinats a “menjadores” s’oposen als recursos que s’haurien pogut invertir en residències de gent gran, renovacions d’escoles o ressonàncies magnètiques a la sanitat. Aquesta imatge fa servir una falsa dicotomia demagògica: suggereix que cada euro destinat a subvencions supèrflues és un euro arrabassat a altres serveis més importants, i obvia volgudament que bona part de les ajudes finança projectes que també serveixen a la comunitat.
El rigor pressupostari hauria d’exigir combatre el clientelisme, no desmantellar els serveis que sostenen els col·lectius més vulnerables. Democràcia, i ara! El Menjòmetre prefereix tirar pel broc gros i fer una associació emotiva dissenyada per reforçar la indignació contra un ells que “es queda els nostres diners”.
f) Cacera “antietiquetes”: negar etiquetes mentre s’etiqueta
Finalment, el manifest defensa que parlar de determinats temes “no ha de pressuposar cap etiqueta” i critica l’ús inflacionari d’“extrema dreta”. Però, alhora, reparteix etiquetes amb una alegria notable: “menjadores impúdiques”, “cara-girats”, “opinion leaders subvencionats”.
En el fons, la seva queixa és pura farsa. No protesten contra unes suposades injúries, sinó que reclamen poder insultar ells primer amb les seves pròpies etiquetes.
“Pensa per tu mateix”… amb les meves regles
Però la contradicció més interessant apareix quan confrontem el que es diu amb el que es mostra al web. El Menjòmetre assegura que l’eina “exigeix que l’usuari miri, llegeixi i jutgi” i que això “s’anomena pensament crític”. Simultàniament, assenyala les entitats, orienta la mirada i proposa una lectura moral de les subvencions i els contractes, i ho fa traïnt de manera sibil·lina la bona fe dels lectors.
Les preguntes que el manifest no resol són òbvies:
- si la ciutadania és capaç de pensar críticament i tota anàlisi implica una interpretació, fins a quin punt és ètic presentar un índex revestit d’una asèptica neutralitat quan, en realitat, bateja com a “menjadores impúdiques” entitats triades sota el seu particular criteri?
- si l’objectiu és evitar “foc amic” de dades descontextualitzades, per què no es prioritza la publicació de dades visualitzades amb franquesa metodològica, per sobre d’etiquetes carregades de sentit?
Rere aquestes preguntes batega una forma de paternalisme digital: ens venen la il·lusió que som autònoms, però ens pasturen com si fóssim ramat. El ciutadà no és un simple lector de dades; és un fidel convidat a participar d’un procés de purificació col·lectiva (“separar el gra de la palla”). El parany només funciona pel fracàs d’uns portals públics tan hostils que obliguen la ciutadania a triar entre la burocràcia inaccesssible o el dogma amb aparença d’objectivitat.
Des d’un punt de vista de la teoria del discurs, es construeix un doble vincle:
- si no utilitzes l’eina, és que no vols dades;
- si la utilitzes però la critiques, és que no acceptes que “les dades parlin”;
- si la utilitzes i hi estàs d’acord, confirmes que ets part del nosaltres valent que s’atreveix a mirar.
La llibertat que es proclama és, en realitat, la llibertat d’adhesió a un determinat relat sobre qui és “honest”, qui és “parasitari” i qui “calla” per interessos ocults.
La xarxa de ‘likes’ del nacionalpopulisme ‘data-driven’
L’anàlisi del web, del manifest i de les interaccions públiques a X mostra que el Menjòmetre no és un meteorit caigut del no-res, sinó el node d’un ecosistema que combina i aprofita:
- data-activistes de fiscalització de subvencions i contractes;
- perfils de la catosfera històrica amb trajectòria en el nacionalisme liberal crític amb el processisme;
- satiristes que aporten llenguatge i to combatius;
- entitats sobiranistes que tradueixen la narrativa de “menjadores” en llenguatge d’“espoli” i “robatori”.
El resultat és un nacionalpopulisme data-driven: les dades es converteixen en munició moral; l’algoritme, en autoritat; el català fastiguejat, en subjecte polític regenerador. Convergència 5.0, si es vol: nacionalisme moderat i liberal, tecnocràcia digital i antiwokisme, adaptats al cicle postprocés. Tot plegat configura un discurs on les dades legitimen un relat previ més que no pas el qüestionen.
Transparència sense messies digitals
La transparència no necessita messies digitals, sinó organitzacions i eines que assumeixin que cap narrador és neutral. La transparència no és patrimoni de cap govern ni tampoc cap secret reservat només a periodistes o analistes. El que cal d’una vegada per totes és obligar l’administració a oferir les dades que generem en formats clars i oberts que tallin en sec les manipulacions matusseres.
El funcionament dels cercadors s’ha d’explicar de manera que qualsevol, sense necessitat de tenir cap diploma, pugui fer-ne una revisió i treure’n les seves conclusions. Si de veritat ens interessa una cultura transformadora de les dades, les demandes mínimes haurien de ser:
- Fitxers CSV en brut de bases de dades de contractació pública, que es visualitzin i s’expliquin sense un índex moral integrat de manera opaca, sinó de manera planera, sincera i transparent per a tota la ciutadania.
- Auditoria del codi algorítmic i del sistema de classificació feta per programadors i analistes, sense cedir l’agència a infraestructures d’IA.
- Estandardització d’indicadors i comparabilitat entre àmbits territorials i d’acció.
- Reconeixement explícit del caràcter ideològic de qualsevol dispositiu que ordena dades: no hi ha una “fi del monopoli de la realitat”, sinó la disputa entre relats sobre el món en comú.
Les dades obertes són un dret, no una icona patriòtica. Quan la transparència es converteix en instrument de guerra cultural i l’algoritme es presenta com a nova bandera moral, el risc no és que “les dades menteixin”, sinó que se’ls atribueixi una veritat absoluta que no tenen. Perquè quan les dades se’ns presenten a través d’un narrador únic, el risc no és la manca d’informació, sinó l’excés de sentit.
Nota d’actualització (1 d’abril de 2026)
Vilaweb, en una notícia publicada per Oriol Bäbler, va identificar l’empresari Albert Castellón com un dels promotors de Segell Fosc, responsable del Menjòmetre. A la llum d’aquesta informació, és interessant analitzar el seu perfil públic a X (@albertcastellon) per confirmar i ampliar l’anàlisi retòrica iniciada en aquest article.
La fiscalització de la despesa pública és un dret cívic davant un sistema burocratitzat que sovint no és prou accessible, com hem mirat d’explicar en altres ocasions. Per contrarestar aquesta opacitat estructural, la ciutadania, el teixit associatiu i professionals de diversos àmbits fa anys que sumem esforços per crear eines de visualització i escriure desenes d’articles (aquí, aquí o aquí, una humil aportació, entre moltes altres), sovint amb recursos propis i en condicions de precarietat, dins i fora dels mitjans. Ho continuarem fent.
Aquestes eines han de preservar la transparència i l’honestedat envers la ciutadania i han de ser auditades metodològicament; no han d’amagar les orientacions discursives dels seus creadors, que malauradament de vegades pretenen distorsionar el debat públic sota una pretesa neutralitat de les dades i la tecnologia que no existeix. Per evitar la manipulació que pot induir a l’odi i la desesperança, la recepta és clara: mirada crítica, comprensió lectora i dieta informativa rica i variada, que inclogui una fiscalització ciutadana exigent però lliure de dogmes. O, com deia Raymond Williams: “Ser veritablement radical és fer l’esperança possible; no la desesperació convincent”.
Crèdits de la imatge: Una pila de blocs liles en progressió ascendent. / Ayush Kumar (Unsplash)