‘Dames lliures’ és una recerca que explora, identifica, recopila i analitza l’obra periodística de la primera generació de dones intel·lectuals llibertàries i feministes a la premsa de Catalunya al primer terç del segle XX (1900-1930).
El projecte ‘Dames lliures’ persegueix construir una perspectiva col·lectiva i comunitària d’aquestes activistes, pedagogues i periodistes. També descobreix els vincles i les relacions que van conformar un sòlid canemàs que les convertia en una generació potent. La recerca en marxa ha rebut una Subvenció per a la Investigació Literària del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
A partir dels anys 2000 constatem, certament, que hi ha hagut un nou interès per recuperar la memòria d’algunes d’aquestes dones nascudes abans del 1900: així, s’han publicat monografies i biografies individuals d’algunes d’elles, les més cèlebres, com ara Teresa Claramunt, Teresa Mañé, Àngela Graupera o Lucía Sánchez Saornil. Tanmateix, no s’ha estudiat la seva contribució al llegat periodístic català en el seu conjunt, i no s’ha atès l’existència ni la rellevància d’altres dones com Regina Opisso, Regina de Lamo, Joaquina Colomer, Àurea Cuadrado Castillón, Pilar Grangel Arrufat, entre moltes altres. A algunes se les ha reivindicat, però de manera individual, fragmentada i dispersa.
En aquesta recerca proposo descobrir el fil de plata que les uneix i que cohesiona els seus treballs. Totes elles es coneixien, s’ajudaven, s’editaven: les unes eren mestres de les altres. Creiem que, efectivament, conformen un moviment ben travat d’articulisme polític anarquista i feminista, que serà el substrat d’una segona generació d’autores, nascudes després del 1900, com Frederica Montseny, Lola Iturbe Arizcuren, Concepció Martí Vall (Ada Martí) o Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) que seran clau per a la construcció de la Segona República.
Els tres oblits seculars
Quan s’afirma que els vencedors escriuen la història sovint oblidem el pes terrible del que significa: l’oblit de totes aquestes dones. De moltes d’aquestes perdedores no en sabem literalment res: qui era Dora Ferré? I Marta Espinosa? I Rosario Montes? Què va ser d’Àngela Graupera quan va deixar de publicar les seves cròniques? Les dones a la premsa catalana han patit un oblit secular. Se les ha presentat, fins i tot, quan hi ha hagut oportunitat de fer-ne memòria, com una rara excepció.
Ben al contrari, així que mirem de prop arxius, biografies, hemeroteques i estudis diversos ens trobem que, si gratem, surten una rere l’altra. Precisament perquè són dones de nació oprimida que defensen l’emancipació de les classes populars han estat oblidades pel cànon periodístic i literari català.