El Menjòmetre: de dades públiques a croada nacionalpopulista

Aquest article no qüestiona el dret a la transparència ni el valor de les dades obertes —un dret reconegut en marcs com les polítiques d’open data europees—, sinó el procés de politització discursiva d’una eina aparentment neutral. L’objectiu és analitzar com el Menjòmetre opera com a dispositiu retòric i ideològic: què diu, com ho diu, amb quins marcs i en quin ecosistema comunicatiu s’inscriu.

1. Del cercador transparent al manifest apocalíptic

El llançament del Menjòmetre es va fer amb un registre tècnic gairebé asèptic: dades públiques, fonts oficials (RAISC, BDNS, contractació pública), programari de codi obert i la promesa de transparència. A la pàgina legal es presenta com un “observatori independent” no vinculat a cap administració, partit polític o empresa privada, i assenyala explícitament l’ús d’IA i codi obert com a garanties de neutralitat.

De seguida, la xarxa digital catalanista va començar a reaccionar a la iniciativa. En menys de vint-i-quatre hores, el compte del Menjòmetre a X sumava prop de vuit mil seguidors i més d’un milió d’impressions, mentre el perfil sintètic Guillem Dels Comptesclars (@Comptesclares), aliat explícit del projecte, en sumava uns sis mil.

L’endemà apareixien les primeres crítiques públiques: la sospita de biaix algorítmic, els riscos d’alimentar narratives de la dreta populista i avisos sobre la manca de context i els efectes que podria tenir escorcollar subvencions sense matisos. La resposta del Menjòmetre ha passat ràpidament del terreny tècnic a la moralització: amb la típica estratègia de posar-se la bena abans de la ferida, es vesteix de víctima i afirma que tothom que qüestiona l’eina aplica un “reductio ad extrema-dretae”.

El manifest que ha fet públic a X el projecte ja no és un simple avís metodològic, sinó una proclama de gairebé dues mil paraules que declara una “guerra” discursiva contra un ecosistema d’opinadors “subvencionats”, parla de “silenci obscè” dels mitjans i utilitza analogies amb càrrega emocional com la del “violador i la minifaldilla”. En tres dies, el relat ha passat de “projecte open data” a “bombardeig contra el monopoli de la realitat”, en paraules del mateix entorn de Segell Fosc, que promociona la iniciativa.

2. Segell Fosc i l’ecosistema catalanista populista

Ara com ara, l’origen de Segell Fosc i qui hi ha realment al darrere del Menjòmetre està deliberadament velat. El web es presenta com un observatori independent creat per Segell Fosc, sense identificar persones físiques ni organitzacions concretes, i juga explícitament amb l’anonimat com a part del dispositiu. L’avís legal insisteix que es tracta d’un projecte sense ànim de lucre i que la web ha estat creada “al 100% amb IA” amb les instruccions de Segell Fosc i dades publicades a GitHub, una plataforma de codi obert.

Metodològicament, el projecte es declara inspirat per la feina de subvencions.cat i contractes.cat, de l’enginyer Gerard Giménez Adsuar, que des de fa anys fiscalitza subvencions i contractes públics a Catalunya, i que ha marcat distàncies amb la iniciativa. Això configura una genealogia clara: el Menjòmetre busca inserir-se en una tradició data-driven de fiscalització de la despesa pública, però hi afegeix una capa retòrica identitària que va més enllà de la tasca estrictament tècnica.

L’ecosistema que amplifica el projecte és relativament acotat i coherent. El crític gastronòmic Miquel Bonet (@MiquelBonet_), que ha publicat el llibre Fricandónation amb Segell Negre a l’editorial Grup 62 (Destino), el propietari majoritari de la qual és Grupo Planeta, d’improbable genètica antisistema, el presenta com una plataforma que “ha tocat os”. Eric Herrera (@erichpunti), fundador de l’Institut Ostrom, que es defineix com “el think tank liberal de Catalunya”, afirma que és una eina ciutadana “per fiscalitzar del poder”. I el CADCI, associació que pren el nom de l’històric sindicat obrerista i independentista, però que ara es dedica a la defensa del comerç català, el situa en una narrativa d’“espoli de subvencions” en clau sobiranista.

No hi ha, en la documentació pública principal, cap vincle formal amb un partit concret, però l’espai discursiu és clar: catalanisme regeneracionista liberal, crítica sense alternativa a la partitocràcia catalana i nacionalisme econòmic amb estètica tecnocràtica.

3. Nacionalisme possessiu i els “nostres” contribuents

El manifest del Menjòmetre es construeix sobre un ús intensiu d’articles possessius: “el nostre país”, “les nostres fronteres”, “la cosa pública del nostre país”, “els diners dels contribuents”. Aquesta retòrica insistent al voltant del “nostre” no és merament estilística: delimita un subjecte col·lectiu —“ciutadans catalans fastiguejats”— i, de retruc, marca els límits del nosaltres.

L’oposició central és clara:

• contribuents legítims = catalans honestos que “sustenten el país”;
• menjadores parasitàries = entitats subvencionades que dilapiden recursos “nostres”.

El fragment sobre Guatemala és paradigmàtic:

Això no és una anàlisi estricta de cost-benefici; és nacional-keynesianisme: fa una defensa de l’Estat del benestar, però la condiciona només als de “casa nostra”. En concret, a les classes mitjanes, el cor del ressentiment petitburgès que alimenta moviments altright arreu del món. L’anunci, al mateix manifest, d’un futur “comedometro” específic per a l’Estat espanyol confirma aquesta lògica: la fiscalització sempre es nacionalitza i reforça un esquema de nosaltres contra ells.

La pregunta de fons continua sent incòmoda: si les dades són públiques i els contribuents són, en principi, tota la ciutadania que viu i treballa de Catalunya, per què la narrativa de la transparència ha de ser necessàriament “nostra” i no simplement pública?

4. Les dades com a llum divina: índex moral, metafísica i paternalisme

Formalment, el Menjòmetre no es limita a oferir fitxers CSV de bases de dades de contractació: proposa un índex algorítmic que classifica entitats com a “menjadores” i n’avalua la impudícia. Aquesta capa extra no és neutral: selecciona, etiqueta i jerarquitza, i ho fa amb una retòrica que s’acosta a un registre quasi religiós.

Les metàfores, al manifest, són recurrents: “posar llum”, “separar el gra de la palla dels cara-girats”, “fi del monopoli de la realitat”, i la comparació amb el violador i la minifaldilla. Les dades deixen de ser informació per convertir-se en llum contra la foscor, en revelació moral sobre un ecosistema que es presenta com un “cau de guilles”. Una altra frase exemplar és aquesta:

Discursivament, el missatge és doble:

• Confia en nosaltres, que t’hem posat les dades a l’abast;
• Si t’equivoques interpretant-les, és perquè no has entès el context, que nosaltres ja hem suggerit amb el nostre marc ideològic.

Un llibertari coherent publicaria les dades en brut i deixaria que el context el construïssin múltiples subjectes, no un únic narrador. Aquí, en canvi, s’ofereix una Bíblia de les dades amb versets ja subratllats. El codi és open-source, però l’arquitectura moral del cercador és difícilment separable de la interfície d’ús.

No només això. GitHub ha bloquejat el repositori, que retorna un error 404 per a tothom, ha restringit (flagged) el compte i no deixa fer actualitzacions. Probablement, la plataforma ha detectat patrons sospitosos (trànsit massa alt, scraping d’APIs públiques) o ha rebut una queixa per privacitat.

5. ‘Anti-woke’ de dretes: com es construeix l’enemic

Quan el manifest denuncia que “els opinion leaders […] canonitzen el discurs i excomulguen la dissidència”, no està descrivint un problema concret (una llei, una sanció, una censura formal), sinó activant una imatge totalitzadora d’una casta moral que decideix què és acceptable dir. Es tracta d’una relectura antiwoke en clau populista: els límits del discurs ja no provenen d’institucions identificables, sinó d’un magma cultural que actua com a “gramàtica moral del país”.

El moviment retòric té tres passos:

• agrupar tota crítica sota l’etiqueta d’“argument únic” (“El Menjòmetre fa la feina bruta de l’extrema dreta”);
• presentar aquesta etiqueta com un instrument d’excomunió doctrinal;
• i oferir-se com la veu que trenca el suposat “monopoli de la realitat”.

És la versió local d’un esquema conegut en els discursos altright globals: una majoria silenciada per una minoria woke que dicta què és correcte dir. El Menjòmetre ocupa el lloc clàssic del llibertari d’ultra dreta: no es definirà mai com a tal, però construeix l’adversari com a policia del llenguatge i es reserva per a si el rol de defensor de la parla “incòmoda”.

El llistat de temes tabú és revelador: immigració, criminalitat, supervivència de la llengua, habitatge, desnonaments i drets LGTBIQ+. La combinació no és casual: barreja temes identitaris clàssics de la dreta dura amb causes progressistes per presentar-se com a garant del pluralisme, però sempre sota els seus propis marcs ideològics. No és una obertura real del debat, sinó una relectura antiwoke on tot passa igualment pel filtre d’un “nostre país” amenaçat.

Tanmateix, aquest llibertarisme discursiu amaga una tensió greu amb la seva pròpia crítica al sistema de subvencions. Per una banda, denuncien el clientelisme públic com a “menjadores” que drenen els impostos dels contribuents. Per l’altra, no proposen eliminar el sistema fiscal que els finança, sinó recentralitzar-lo sota una gestió “honesta” de les forces regeneracionistes. És el neoliberalisme de manual: els impostos són dolents quan els gestionen els enemics ideològics, però necessaris quan els controlen els nostres.

6. Fal·làcies centrals del discurs d’extrema dreta

Si hi apliquem una lupa d’anàlisi crítica del discurs (Fairclough; van Dijk) i fem un petit repàs retòric (Weston), apareix en el manifest i el web un repertori de fal·làcies bastant recurrent.

a) Home de palla: l’“argument únic” de l’extrema dreta

En primer lloc, el text insisteix que tots els crítics repeteixen el mateix: que el Menjòmetre “fa la feina bruta de l’extrema dreta”. A partir d’aquí, tot l’argumentari es construeix contra aquesta fórmula.

És un home de palla clàssic: es caricaturitza la crítica per evitar-ne el nucli real, que és el biaix de selecció, de framing i de classificació en l’índex algorítmic. En lloc de respondre a “com s’han triat els indicadors?”, es fingeix que la crítica només diu: “Sou ultradreta”.

b) Inversió causal: l’extrema dreta com a “efecte” de les menjadores

En segon lloc, el manifest afirma que “l’extrema dreta no creix perquè existeixi el Menjòmetre; creix perquè existeixen les menjadores, el nepotisme, el clientelisme, les portes giratòries”. És una inversió causal que presenta la fiscalització com a pur antídot i desresponsabilitza qualsevol efecte que pugui tenir el dispositiu en la polarització.

Tampoc aporta dades que vinculin l’augment del vot ultra amb la gestió de subvencions; és una narrativa moral, no un diagnòstic empíric. En canvi, sí que sabem que discursos de neteja han estat instrumentalitzats per forces d’ultradreta en altres contextos.

c) Analogia extrema: el violador i la minifaldilla

La comparació amb el violador i la minifaldilla sexualitza el debat i converteix qualsevol crítica al Menjòmetre en una forma de culpabilitzar la víctima. L’analogia és deshonesta perquè assumeix que l’eina és sempre l’element innocent (la minifaldilla) i oblida que no es limita a mostrar, sinó que interpreta, classifica i estigmatitza.

A més, tanca el debat: si qüestiones l’eina, estàs “culpant la minifaldilla”. És una fal·làcia d’analogia que desplaça la discussió metodològica a un terreny de decència moral, on discrepar passa a ser sospitós.

d) Fals dilema: dades o “problemes que supuren”

El text planteja un fals dilema: o tenim el Menjòmetre (i, per tant, dades) o condemnem els problemes a “supurar fins que exploten”. No hi ha espai per a altres formes de transparència, altres eines o altres marcs interpretatius.

Això reconfigura qualsevol crítica al dispositiu com a complicitat amb el “silenci” o la censura moral. És la típica fórmula “o jo o el caos”.

e) Falsa dicotomia demagògica: residències vs subvencions

Així mateix, al web es recorre a una comparació un tant perversa: els diners destinats a subvencions “menjadores” s’oposen als recursos que s’haurien pogut invertir en residències de gent gran, renovacions d’escoles o ressonàncies magnètiques a la sanitat. Aquesta imatge fa servir una falsa dicotomia demagògica: suggereix que cada euro destinat a subvencions superflues és un euro arrabassat directament a altres serveis més importants, i obvia deliberadament que bona part de les subvencions finança projectes socials i infraestructures que també serveixen a la comunitat.

No és una anàlisi pressupostària seriosa, sinó una associació emotiva dissenyada per reforçar la indignació moral contra un ells que “es queda els nostres diners”.

f) Falconada “antietiquetes”: negar etiquetes mentre s’etiqueta

Finalment, el manifest defensa que parlar de determinats temes “no ha de pressupossar cap etiqueta” i critica l’ús inflacionari d’“extrema dreta”. Però, alhora, reparteix etiquetes amb una alegria notable: “menjadores”, “cara-girats”, “opinion leaders subvencionats”, “ciutadans catalans fastiguejats”.

L’antiwokisme, en aquest text, no qüestiona l’ús d’etiquetes en si mateix, sinó que proposa substituir les etiquetes de l’adversari moral per unes altres de pròpies.

7. “Pensa per tu mateix”… amb les meves regles

El text del Menjòmetre assegura que l’eina “exigeix que l’usuari miri, llegeixi i jutgi” i que això “s’anomena pensament crític”. Però, simultàniament, classifica les entitats, orienta la mirada i proposa una lectura moral de les subvencions.​

Les preguntes que el manifest no resol són òbvies:

• si la ciutadania és capaç de pensar críticament, per què necessita un índex que etiqueta prèviament les entitats com a “menjadores impúdiques”?
• si l’objectiu és evitar “foc amic” de dades descontextualitzades, per què no es prioritza la publicació de dades crues i documentació metodològica pedagògica, per sobre d’etiquetes carregades de sentit?

Aquesta tensió defineix el que podem anomenar com a paternalisme digital: es proclama l’autonomia del receptor mentre se’l tutoritza intensament. L’usuari no és un simple lector de dades, sinó un fidel convidat a participar d’un procés de purificació col·lectiva (“separar el gra de la palla”).

Des d’un punt de vista de la teoria del discurs, es construeix un doble vincle:

• si no utilitzes l’eina, és que no vols dades;
• si la utilitzes però la critiques, és que no acceptes que “les dades parlin”;
• si la utilitzes i hi estàs d’acord, confirmes que ets part del nosaltres valent que s’atreveix a mirar.

La llibertat que es proclama és, en realitat, la llibertat d’adhesió a un determinat relat sobre qui és “honest”, qui és “parasitari” i qui “calla” per interessos ocults.

8. Xarxa d’amplificació i nacionalpopulisme ‘data-driven’

L’anàlisi del web, del manifest i de les interaccions públiques a X mostra que el Menjòmetre no és un meteorit caigut del no-res, sinó el node central d’un ecosistema que combina i aprofita:

• data-activistes de fiscalització de subvencions i contractes;
• perfils de la catosfera històrica amb trajectòria en el nacionalisme liberal crític amb el processisme;
• satiristes que aporten llenguatge i to combatius;
• entitats sobiranistes que tradueixen la narrativa de “menjadores” en llenguatge d’“espoli” i “robatori”.

El resultat és un nacionalpopulisme data-driven: les dades es converteixen en munició moral; l’algoritme, en autoritat; el català fastiguejat, en subjecte polític regenerador. Convergència 5.0, si es vol: nacionalisme moderat, tecnocràcia digital i antiwokisme, adaptats al cicle postprocés.

Una lectura de l’estil, el lèxic i les metàfores del manifest permet identificar una combinació molt concreta de recursos: pronoms inclusius (“nosaltres”), possessius (“nostre país”), metanarratives de “monopoli de la realitat”, i analogies morals. Tot plegat configura un discurs on les dades legitimen un relat previ més que no pas el qüestionen.

9. Transparència sense messies digitals

La transparència no necessita messies digitals, sinó organitzacions i eines que assumeixin que cap narrador és neutral. Si de veritat ens interessa una cultura transformadora de les dades, les demandes mínimes haurien de ser:

• Fitxers CSV en brut de bases de dades de contractació pública, sense índex moral integrat.
• Auditoria del codi algorítmic i del sistema de classificació per part d’equips experts.
• Estandardització d’indicadors i comparabilitat entre àmbits territorials.
• Reconeixement explícit del caràcter ideològic de qualsevol dispositiu que ordena dades: no hi ha una “fi del monopoli de la realitat”, sinó la disputa entre relats sobre el món en comú.

Les dades obertes són un dret, no una propietat privada ni una icona patriòtica. Quan la transparència es converteix en instrument de guerra cultural i l’algoritme es presenta com a nova bandera moral, el risc no és que “les dades menteixin”, sinó que se’ls atribueixi una veritat absoluta que no tenen.

Perquè quan les dades necessiten un narrador únic, el risc no és la manca d’informació, sinó l’excés de sentit.

Crèdits de la fotografia: Un grup de persones en una sala en penombra i llums a l’ArtScience Museum de Singapur. | Unsplash (Robynne O)